Usamos cookies para ofrecerte una experiencia fiable y personalizada en ArtQuid. Al navegar por ArtQuid, aceptas nuestro uso de cookies.

Inicia sesión

  ¿Contraseña perdida?

¿Novedades en ArtQuid?

Abra una cuenta
Regístrate Venda sus obras
  1. Art Prints
  2. Pinturas
  3. Dibujos
  4. Fotos
  5. Artes digitales
  6. Temas
  7. Selección
  8. Más

Sobre la natura de l’art

Yustebcn Publicado: 20 de octubre, 2016 / Modificado: 26 de noviembre, 2016
Sobre la natura de l’art
L’art serà comestible, nutritiu o no serà (1). L’art és, sobretot, de natura hiparxiològica (2).

Tota obra artística, com a resultant d’un procés creador (i separador de la matèria), ressegueix les passes de l’escala del Coneixement: matèria, sensibilitat, voluntat, idea, intel•ligència I coneixement. Reclosa, és clar, a l’escala de la vida, on no hi ha ni pedra absoluta ni divinitat absoluta.

Tot Art cerca aquesta separació de la que ens parla la Hiparxiologia: l’artista és, en el seu reducte intel•ligent I humà, demiürg absolut, creador I separador de la matèria que esdevé obra artística. Evidentment, estem parlant de l’ART, no del decorativisme ageomètric, molt més estès.

En aquest sentit, la contemplació que fa l’esperit de determinades obres conceptuals o abstractes, antigues o actuals, escudades darrera l’etiqueta de la intel•lectualització, no produeix nutrients hiparxiològics ni intuïcions diastàsiques, sinó matèria no assimilable que acaba produint indefectibles cagarrines.

Repetició fins a la sacietat de separacions ageomètriques: cagarrines perllongades.

L’obra artística ha d’assolir mitjançant la intel•ligència, una separació prou elevada I universal de la matèria, però nodrint-se de la seva ultralocalitat, que la lliga a les arrels de la terra que sustenta l’autor en el moment de la creació. I després d’aquest moment sublim, l’obra ha d’ésser prou autosuficient per sobreviure més enllà de la informació que hom tingui de la figura coneguda o no tan coneguda de l’artista-demiürg.

Fins I tot acceptant aquesta informació com una inevitable tendència filològica, la signatura de l’obra (en definitiva, el reconeixement del creador com a figura o individu) no redimeix de la temptació perversa de produir separacions simples, material alimentari indigest I no nutritiu.

Cal perdre la por essencial que provoquen les signatures divinals (d’éssers o figures no divines, sinó únicament amb tendència a la divinitat) I rebre I produir la matèria pictòrica o artística verges, com un nadó tot just arrancat del pit. Només llavors els ulls podran arribar a aprehendre sense re/pressions. Emprem únicament el coneixement sensible, voluntari I intel•ligent (el coneixement absolut, en termes hiparxiològics, no és assolible; tan sols podem intuir-lo o imaginar-lo amb el coneixement no absolut de la humanitat - tot just un graó per sobre de l’animalitat-).

Donem de menjar a l’art I l’art produirà art comestible. Alimentem l’artista separador de la matèria amb l’únic coneixement que tenim I podem conèixer, evitant que la gana distorsioni el procés del pensament hiparxiològic I artístic. La gana fa malbé els intestins I la bellesa de l’excrement artístic s’hi veu afectada en la micro-diàstasi de la pròpia matèria expel•lida.

Escoltem les paraules de Gimeno (pintor I artista pintor que va patir el sofriment de la vida) quan se li va demanar la seva opinió sobre les avantguardes ultraintel•lectualitzades del seu temps (tot I així, menys desgavellades que les actuals):

“Gairebé tot, en pintura, és menys la idea que organitza que el material que hom posa en obra. Per això jo entenc que la pintura no és intel•lectualista. Més que invent, és inventari (… ) En aquest sentit, el geni de la pintura és representatiu (… ) Hi ha un proverbi indi que diu que és perillós de jugar massa a fantasmes, puix que un hom pot tornar-se’n (… ) Si en art hom pot assolir l’expressió I la correcció completes, millor; però si de l’aliatge de correcció I expressió, només en resulta triomfant la primera, aleshores val més que allò que és viu I que és directe domini amb avantatge tots els principis de l’equilibri simplement formal (… ) ” (3).

No ha de valer el tot val, perllongat fins els nostres dies per vies de transmissió mediàtiques I comercials, tot I que en algun moment pugui haver valgut, tot I no valer. Deixem enrera les perversions secretes de l’art. Mai van més enllà del primer graó, en considerar l’art matèria només sensible, quasi vegetal. Les estranyes “pessigolles estomacals” que hom declaren sentir tants perversos, són fruit, sens dubte, de gastroenteritis pictòriques I fal•làcies poveres, no del coneixement.

Passem full d’una vegada per totes! Ni la mà estesa ni el puny clos – quanta raó, Pujols! – Iniciaran mai una bella amistat, ni nodriran els pits arrugats de la misèria ni de l’ètica ni de l’art.

Notes:
- (1) Dalí va afirmar que “la bellesa serà comestible o no serà”. Es refereix al retorn a la bellesa I al seu Canibalisme Paranoic, la oralitat bàsica de voler-ho menjar tot. Aquí fem referència a l’Art, no a la bellesa I “comestible” té el sentit més concret que li pugueu donar.
- (2) La Hiparxiologia o ciència de l’existència (coneguda I desconeguda) forma part del pensament del filòsof català Francesc Pujols, també anomenat “Pantologia”.
Considera Pujols que els éssers vius pugen I baixen pels cinc graons de l’escala de la vida: vegetals (sensibilitat), protozous (voluntat), animals (idea), homes (intel•ligència) I àngels (coneixement).
Fonamenta el seu sistema de pensament en la observació de la realitat I l’experimentació. Així arriba a deduir la llei més general que podem arribar a conèixer: la de la separació (diastasa o diàstasi) de la matèria. És la matèria qui anima l’esperit en el procés de separació universal de si mateixa I per això Pujols arriba a assimilar la matèria amb Déu o la Divinitat, en ser aquesta creadora I separadora.
A cada graó de l’escala de la vida s’assoleix un grau de separació més elevat entre la matèria I l’esperit, de manera que si l’esperit apareix gairebé fusionat amb la matèria al graó vegetal, en el graó angèlic o divinal, la separació de l’esperit I la matèria és absoluta. L’home, ubicat al quart graó de l’escala de la vida, pot assolir un important nivell de separació espiritual, però mai l’absolut: la separació definitiva passa, necessàriament, per la mort. Només morint un ésser viu pot pujar I baixar pels graons de l’escala de la vida.
- (3) Les paraules d’en Gimeno pertanyen a “El pintor Francesc Gimeno” de Joan Mates (edició facsímil, exemplar núm. 307).

Sobre Hiparxiologia:

- Hiparxiologi, Francesc Pujols (edició de Joan Crexell I Joaquim Auladell)
- Pujols per ell mateix, Artur Bladé.
- Les idees religioses I artístiques d’en Gaudí, Francesc Pujols.
- Pujols per Dalí, Salvador Dalí.

Links sobre Francesc Pujols:

- Http://www.amicsfrancescpujols.es.vg
- Http://www.francescpujols.org
- Http://www.fundacio-francescpujols.com

Jordi Yuste, juliol 21/7/2014

Noticias del Mundo del Arte Vivo

 

Escoger un idioma

  1. Deutsch
  2. English
  3. Español
  4. Français